Projecte Guardabosc, la ramaderia al servei de la biodiversitat, l'economia i el paisatge

Aquesta comunicació es refereix als boscos de les comarques centrals i les del litoral catalanes, de manera especial a aquells que són molt vulnerables al foc, que tenen una baixa o nul·la rendibilitat econòmica, i que configuren un paisatge empobrit i uns paratges gairebé hostils i inaccessibles, a causa del seu progressiu abandó durant el darrer mig segle i de successius incendis.

Cal convenir que tenim uns boscos problemàtics perquè la societat pot prescindir-ne com a recurs econòmic. De fet, el seu estat s'ha de veure com una més de les malalties cròniques pròpies de les societats riques, i és així com ho percep la ciutadania, sobretot els mesos d'estiu quan els mitjans de comunicació emeten contínuament o bé alertes per evitar els incendis, o bé els mateixos incendis.
Un problema, sembla, irresoluble doncs fà dècades que aquesta tensió al voltant del foc forestal apareix gairebé com el primer protagonista estival.

Malauradament sembla que hi ha un estat d'ànim abastament compartit que considera els boscos mediterranis com a espais condemnats a, més tard o més d'hora, ser consumits pel foc.
Un indici d'aquest pensament es reflexa en la poca exigència a l'hora d'eliminar la brancada quan es tallen els arbres d'un bosc - cremat o no -, un fet molt generalitzat en el qual es pot llegir una actitud fatalment pessimista sobre el futur de l'espai, amb el raonament contaminat que com que també s'ha de tornar a cremar, no cal obligar a la costosa feina d'eliminar les restes de la tala.

Sempre, una vegada s'ha aconseguit apagar un incendi de certes dimensions i que ha mantingut el país en tensió durant uns dies, apareixen en els mitjans de comunicació alts responsables polítics manifestant que s'ha fet tot el que es podia fer, però que contra les forces de la natura, a vegades els humans hem de reconèixer la nostra impotència.
I és cert que veïns, voluntaris, bombers, i tothom qui ha participat directa o indirectament en l'extinció han fet tot el que han pogut. I la gran majoria d'ells molt més, doncs han arriscat la seva salut i potser fins i tot la vida.

Però, allò que no és cert és que s'hagi fet tot el possible, perquè, l'administració pública, com a responsable directe que, per llei, és de l'espai forestal no ha pres les mesures mínimes de definir zones de baixa combustibilitat i tallafocs eficaços allà on convingui, de manera que fragmentin els continus forestals i evitin els grans incendis.

FOC FORESTAL: TOLERÀNCIA ZERO

Per enfrontar els problemes que han esdevingut crònics i que, més que el resultat d'errors humans sembla que hagin passat a la categoria de ser obra del destí, o de déu - en aquest cas del dimoni, és clar - l'única alternativa responsable és adoptar l'actitud de tolerància zero, en aquest cas envers els focs forestals.

En els darrers temps han aparegut arguments nous de molt pes que reforcen l'exigència de tolerància zero cap el foc, derivats de l'acceleració de l'escalfament de l'atmosfera i que obliguen inexcusablement a un canvi de perspectiva que ha de portar a adoptar noves estratègies antiincendi i a noves tècniques de gestió  que siguin capaces de recuperar per a l'espai la condició de patrimoni ambiental de primer ordre i la de recurs econòmic important.

El primer argument és la necessitat d'eradicar els grans focs forestals, per estalviar l'emanació de gasos i partícules que augmenten l'efecte hivernacle.
En paral·lel a aquest i de la mateixa naturalesa, un altre argument és la necessitat d'afavorir l'activitat benefactora que representa la vida vegetal per a l'atmosfera, que es tradueix en l'exigència d'aconseguir i mantenir la major qualitat dels hàbitats forestals.

I, l'únic remei per eradicar els grans incendis és ben conegut: franges de baixa combustibilitat, tallafocs o com se'ls vulgui dir, que fragmentin els continus forestals de manera que un focus d'incendi no pugui afectar mai a més d'unes poques centenes d'hectàrees.

Els incendis són inevitables, però, els grans incendis són evitables.

L'exigència que hi hagi una tupida xarxa de feixes de baixa combustibilitat respon a diferents raons que, malgrat siguin abastament conegudes, cal insistir en elles i tenir-les presents ja que el greu dèficit de tallafocs és un risc massa gran i inassumible, doncs constitueix una amenaça permanent a la vida i la salut de les persones, perjudica el medi ambiental, priva de contemplar el bosc com un recurs econòmic, i prepara el camí a possibles conflictes jurídics de gran importància institucional.

En aquesta comunicació, escrita en el marc del Congrés Forestal, estalviarem els aspectes de danys a les persones, als animals i a la vegetació, perquè són abastament coneguts, i només apuntarem breument els aspectes econòmics i els jurídics que la inexistència d'una xarxa de tallafocs pot generar.

L'amenaça del gran incendi és tan evident que no hi ha assegurances que vulguin cobrir el risc, amb la qual cosa és impensable que la propietat hi faci inversions de cap mena. De fet, amb molt poques excepcions, els propietaris de les finques forestals de l'àmbit mediterrani les consideren un patrimoni sentimental, però, econòmicament poc valuós i sense cap mena d'expectativa de rendibilitat.
Cal recordar que, a diferència d'altres llocs de l'estat espanyol, a Catalunya la propietat de la gran major part dels boscos és de titularitat privada, o a algunes comarques de la comunitat de veïns, que afectes jurídics és el mateix.
També cal recordar que nombroses lleis vigents limiten molt - més que a cap altre bé privat - les activitats de la propietat, justificades totes en el principi que els boscos tenen una enorme importància mediambiental per al conjunt de la societat, la propera i la global.

És evident, doncs, que les responsabilitats de l'administració pública són inexcusables i que obliguen a l'existència de mesures tècniques que garanteixin la minimització territorial dels focs forestals, altrament podrien donar lloc a actuacions per part de la propietat exigint danys i perjudicis per la impossibilitat de rendibilitzar l'espai, i fins i tot la derogació d'algunes de les lleis que limiten els seus drets.

El problema per a tothom, administració responsable, propietat i societat, és que la definició de franges on es pugui deturar el foc, treballades amb mitjans mecànics, a banda de ser poc eficients doncs la biomassa es tritura però no s'elimina, resulten molt cars tant de fer com de mantenir i, donada la dimensió de l'espai forestal del país, impossibles de finançar ja que és una despesa sense retorn.

La gran superfície de l'àmbit forestal català impedeix cuidar els boscos com si fossin gairebé un jardí.
Calen, doncs, nous sistemes.

RAMATS AL BOSC

Recuperant la reflexió inicial en què es posa l'accent en les noves exigències que el canvi climàtic suma als problemes crònics derivats d'una gestió forestal insuficient, apareix un tercer element, aquest del tot nou i de caràcter econòmic, derivat de la dedicació de terres agrícoles a la producció de biocombustible.

Aquesta activitat recent, a més de provocar un notable encariment de preus agrícoles i, per tan dels pinsos per a l'alimentació animal i dels productes ramaders, apunta a l'expectativa que les terres que durant les darreres dècades han estat considerades improductives - terrenys forestals inclosos - tornaran a ser vistes com productives, degut a la major pressió damunt l'espai conreable.

Tot apunta, doncs, a un major valor de la ramaderia que, tenint en compte que hi ha races d'algunes espècies domèstiques capaces d'alimentar-se de manera suficient amb la vegetació espontània del bosc mediterrani, obra expectatives noves per una política forestal que, rectificant criteris vigents durant dècades, propicií el retorn dels animals de pastura a l'espai forestal i els consideri com l'eina primera per a la seva gestió.

 Estranyament, i en contraposició a tota la història de la cultura agrícola i ramadera, durant el darrer mig segle els animals de pastura no han estat considerats un element integrat a la gestió i l'explotació dels boscos mediterranis.
Aquest fet potser seria irrellevant si l'ecologia i l'economia forestal fossin satisfactòries, però, la realitat no és pas aquesta per la qual cosa, sobretot ara que les condicions econòmiques hi són favorables, cal plantejar el retorn de la ramaderia al bosc.

Algunes races de les especies bovina i caprina tenen unes qualitats i adaptacions que els atorguen la capacitat d'alimentar-se de la vegetació del bosc mediterrani, de manera que a més de poder assumir la funció d'eliminadors de la biomassa que fa possible el foc, generen proteïna animal a partir de vegetals que els humans no podem aprofitar.
No són competidors dels humans ja que no han de consumir ni cereals, ni lleguminoses, ni herba de prats conreables.

Estem parlant d'uns animals que mengen la totalitat de la biomassa, la mateixa biomassa que en l'estratègia actual té la consideració única de combustible; que la mengen "in situ" sense transport ni transformació; que aquest aliment no és apte per al consum humà; que aquesta vegetació no s'ha ni de conrear, ni de tractar, ni de recollir ni transportar; que els excrements ramaders no necessiten Pla de Residus, doncs els animals escampen els fems per on pasturen; i finalment, que el producte resultant és carn de primeríssima qualitat. Etiqueta verda de la major exigència.

Per tant, els hem de reconèixer la condició d'animals de gran valor econòmic i ambiental i atorgar-los la major qualificació en tots els paràmetres de sostenibilitat i qualitat.

El problema major, però, és que a l'Europa mediterrània han desaparegut gairebé totes les races bovines capaces d'alimentar-se exclusivament de la vegetació dels hàbitats forestals. I pel que fa el cabrum, els pocs pastors que hi ha tenen la percepció que en pocs anys també les races de cabrum de muntanya poden ser un record del passat, doncs en resten pocs ramats i pocs d'ells tenen bones expectatives, sigui pel canvi generacional sigui per la baixa rendibilitat econòmica.

I el problema menor és que no sabem encara quines són les estratègies de maneig del ramat més adients a cada hàbitat i a cada funció ambiental, doncs els sistemes tradicionals serveixen objectius prioritàris de productivitat, però els que ara es precisen han d'incorporar també els ambientals, tant en relació a l'eradicació del foc com a la protecció de la biodiversitat.
A més que la servitud i extrema dependència del pastor tradicional ara són inacceptables laboralment i calen nous sistemes de maneig per donar rendibilitat econòmica a les unitats de gestió.
Es troba a faltar una evolució dels sistemes de maneig tradicional cap a sistemes de maneig de més exigències, i aquesta és una mancança greu que ara ens cal superar, amb experimentació, amb recerca i tot incorporant els coneixements dels pastors tradicionals. 

Vist amb perspectiva, es pot dir que la transició de l'economia agrícola i gairebé de subsistència cap a la societat industrial es va fer a base de sacsejades virulentes, oblidant valors que durant molts segles s'havien revelat capaços de generar una meravellosa biodiversitat en els animals domèstics i uns magnífics boscos allà on hi havia un model de gestió forestal establert, sigui per imposició d'una autoritat - cas dels boscos del Monestir de Poblet, perduts a causa de la Desamortització de Mendizabal, on per després d'una pluja de quantitat X una acurada normativa indicava quants dies havien de passar abans d'entrar a pasturar cada una de les diferents espècies animals -, sigui per consens entre veïns - cas dels boscos comunals dels pobles del Pirineu. 

Els canvis tecnològics i els culturals i socials provocats i propiciats per la industrialització varen anar marginalitzant la ramaderia del bosc mediterrani.
Però, aquells canvis no expliquen prou el perquè a les darreres dècades la ramaderia mai s'hagi contemplat com una eina que, modernitzada i adaptada a les noves necessitats, serveixi per a una gestió eficient i satisfactòria de l'àmbit forestal.

De fet, més que oblidada, la ramaderia ha estat menystinguda i, sovint, gairebé demonitzada. I la pastura amb cabrum, de manera apocalíptica.

Pot ser que la causa d'aquesta mancança es pugui trobar en fets que, mig segle enrera, uns objectius polítics d'ordre públic varen instrumentalitzar la política forestal.  

El 10 de juny de 1957 va aparèixer en el BOE la Ley Forestal que, justificant-se en aconseguir per a Espanya la condició de potència forestal, va foragitar abruptament els ramats de boví i cabrum - amb especial virulència a aquesta darrera espècie - de  "los montes del estado". 

L'objectiu manifestat per la llei, que era a llarg termini és clar, no s'han aconseguit, però, allò que si es va aconseguir de manera fulminant fou situar fora la llei a molts milers de famílies del món rural de zones de muntanya posseïdores de ramats de cabres, provocant una situació traumàtica  insostenible que va actuar com a detonant d'una onada migratòria de grans dimensions protagonitzada per una societat rural, considerada pel poder polític de l'època com a històricament molt conflictiva i que, demogràficament, s'havia recuperat després del trauma de la Guerra 1936-1939.

Aleshores es va fer néixer el mite - que ha durat fins els nostres dies - de la cabra destructora del bosc, una falàcia que els responsables d'implementar els plans de reforestació varen haver de fonamentar amb criteris falsos, però construïts amb llenguatge científic.

És cert que el cabrum menja àvidament la pell dels pins joves i que els mata. També que menja àvidament la fulla i la pell d'alzines, aladerns, ullastres, llentiscles, etc., però, aquestes espècies rebroten i el pi no.

Però, també és cert que els pastors tradicionals coneixen sistemes per evitar que el ramat mengi les plantes dels horts i els jardins per on els animals transiten.

Aquells fets, que varen succeir sobretot a Andalusia i amb més o menys intensitat d'aplicació en unes províncies  que a altres, es poden prestar a interpretacions diferents, doncs no han estat gens estudiats,  però, el cert és que sense l'actuació poble per poble dels guardia jurados armats amb carabines del calibre 22, aquella política forestal no s'hauria pogut realitzar.
I la seva a memòria, dramàtica i mai reconeguda, és encara ben viva entre nosaltres.

Aquesta comunicació expressa idees i exigències, però, sobretot expressa el convenciment que la ramaderia és l'estratègia - l'única - capaç de portar solució a tots els problemes actuals del medi forestal, i de conservar i rendibilitzar les oportunitats que conté com a patrimoni i com a recurs.

Un convenciment profund que es fonamenta en els resultats del treball de recerca que sota el títol Projecte Guardabosc, la ramaderia al servei de la biodiversitat, l'economia i el paisatge, Ecoparatges realitza a l'entorn del Castell de Subirats, amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge, del Consell Comarcal de l'Alt Penedès, de l'Ajuntament de Subirats, de la Federació d'ADFs, de la Fundació Territori i Paisatge, del Gremi d'Àrids de Catalunya, així com dels propietaris forestals i dels veïns de la zona.
Vegeu el web www.guardabosc.com

 

Ecoparatges
c.Elisabtes, 12
08001 Barcelona

fvs@abcd10000.org